cantonada Vergara

putes,

vermelles, blaves i marrons,

destrossen cinturons!!

ballen coca, fan ganxet, esnifen salsa i tenen set (de bourbon);

van nites, tenen son;

cobren poc i tenen fills;

xuclen i escupen, vomiten i sagnen,

esperen i callen...

s'embruten i ploren

astron out

milers de persones fent cua en una cantonada,
un dia i un altre,
esperant una oportunitat que potser mai arribarà;
milers de persones disposades al que sigui per viure un sol dia de la teva vida;
i tu que fas?

vius o esperes?

es lloga habitació a Gràcia

les postals, ja cremades, donen pas a un paisatge nou, proper, conegut però diferent;
les excuses ja no hi tenen cabuda, ni els laments ni les patètiques fórmules victimistes;
les fotografies exposen cada cop amb més claredat les fantasies de la realitat que ens envolta;
és així,
abstracte, cert, ineludible;
el tempo és cada cop més cruel, i jo més dèbil...
les pauses més llargues i les estones més curtes...
(amb tu o sense tu, tan se val...)

però l'estructura és a punt de caure per tot just refer-se

postals de cendres

Perquè parlar de poesia era
parlar de nosaltres i el vi una excusa,
fins i tot el millor del sexe també
era allò que no fèiem, allò que quedava
en l'aire, sempre pendent, sempre
previ, allò que no havíem dit,
allò que restava sobre els sofàs,
aferrat al cotó dels llençols, un pic
que callàvem i ens vestíem, apagàvem
el llum i tancàvem la porta.

HILARI DE CARA

faust.08

Fa dies que discuteixo amb mi mateix;
tenc una estranya necessitat de reinventar-me.
Potser tan sols caldria reinterpretar-me, al cap i a la fi (i després de tants anys),
la cosa no ha sortit tan malament.

L'arbre pretén ajudar-me, però li poso difícil;
ella, aquella silueta que es veu a la dreta de la imatge, no existeix, però me cerca; també li poso difícil.
Ara mateix, com faig sovint en diferents moments de la vida, busco una conclusió a aquesta interpretació de mi mateix, del text en si;

vols dir que cal?
tu que en penses?

razzmatazz

mientrastanto, tus pasos me recordaban algo más que un simple camino,
no solo era un cuerpo que se miraba a si mismo, ni un deseo de ser algo mejor que un cuerpo,
era algo semejante a una escena de sexo, sin actores, ni cámaras, claro!
algo me empujaba a hacerlo, tenia que hacerlo, quería hacerlo
lo hize
y la ciudad se rindió

volveria a hacerlo

agamalgama

segut davant la pantalla, suat, nuu, mig calent, ben a punt
me ve Pollença, un bon lloc per començar de nou
aquest estiu me posa, me posa molt!!
te pos calenta?
pell bruna, bikinis negres, cossos que espanten...
m'agarada ser un nin típic
m'agrada mirar
quatre hores diàries segut davant ella, acariciant cada harmònic de la seva pell
intentant adquirir en cada moment un major control sobre ella
tresperquatre12
primer 90, després 100, 110, 120
joder, vaig calent, no avanç, o això me pens

d'aquest estiu no passa...