24.8.08

es lloga habitació a Gràcia

les postals, ja cremades, donen pas a un paisatge nou, proper, conegut però diferent;
les excuses ja no hi tenen cabuda, ni els laments ni les patètiques fórmules victimistes;
les fotografies exposen cada cop amb més claredat les fantasies de la realitat que ens envolta;
és així,
abstracte, cert, ineludible;
el tempo és cada cop més cruel, i jo més dèbil...
les pauses més llargues i les estones més curtes...
(amb tu o sense tu, tan se val...)

però l'estructura és a punt de caure per tot just refer-se

1 comentari:

Anònim ha dit...

fes-te bambú, per més que el doblegui el vent torna a la forma primera amb el do de la flexibilitat... que ja és molt!